Amb l’edat vaig aprenent que l’absolut no existeix, però les aproximacions al “Cim” em proporcionen petites gratificacions pures, (we can be heroes, just for one day...) ja sia a l’ombra d’un bosc o d’un sofà.
Es considera que la música, removent alguna cosa dins nostre, remou la memòria heretada. És una memòria que està arrelada profundament en la ment, sense imatges, tan vague que només la vaguetat de la música, tocant-la subtilment, la desperta vagament fins que recorda ses augustes estades i murmura com ho fa l’oceà (oí el canto de sirenas susurrarme paraisos...)
De vegades, per arribar al seu estat performatiu de gràcia, una cançó ha de ser pacient i esperar, esperar el seu moment i els seus faedors, i el seu clima. És igual, prenguem-ho com gra de sal (you have to be happy with what you have to be happy with). La vida és feta de versions. Pocs temes i ben avinguts. Indolència, però una indolència pagana, sense culpa, i fecunda, alimentosa. El vici i el ritme compartint casella, la recíproca bessonada estel·lar: diuen coses de plaer. Una reviscolada, un revival, perquè no sigui dit. La fe intocable (i a voltes tocadíssima: cementiris de pau...). La incapacitat de fidelització en experiències extremes. Increíble? Al contrari, més creíble que mai (quizás encuentre algún billete para un viaje alucinante...) Començar sempre per la negació quan hom vol expressar finalmente un assentiment total. Així és com ho he viscut. Es pot descreure el viscut? És que si no ho escolto, no existeix per a mi... però ningú no sóna a gust de tothom. O és potser que cada cop som quelcom diferent del que representem? Les set vides se’ns multipliquen (o ens van caient, potser com els deu negrets?). I la fe augmenta, i va creixent, engreixant-se. Fins que rebenta.
Fer música, a fi de comptes és un rescat, i això és el que en queda, passat per diverses mans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario